- BOLVIR -
Situat a la dreta del Segre, en un
declivi de les muntanyes de Ger i Guils, a la zona de la solana.
Domina una vegetació integrada pels prats de dalla i els retalls d’antics boscos de ribera; la vegetació del vessant es caracteritza per un sòl esquelètic que acull els prats secs, només algun arbust del tipus del ginebró, el bàlec o de l’argelaga pot créixer en aquest estatge muntà. En les darreres dècades s’han practicat reforestacions amb pins diversos -sobretot, pi roig- i cedres a la devesa de Sallent. En no gaudir de gaire altitud ni extensió, el terme no integra les superfícies boscades pròpies de la part alta de la comarca, tant baga com solana.
El seu poblament conegut es remunta a l’edat del bronze, ara fa uns 3.500 anys. En destaca un assentament ibèric del s. II aC i continua amb la probable instal·lació de vil·les romanes prop de l'Strata Ceretana. Després, el 952, apareix vinculat al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al qual cedí l’església de Santa Cecília el comte de Cerdanya, Sunifred. Als s. XIII-XIV tenim constància de la seva força, de la qual resta una torre. Fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i entre el 1716 i el 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, que fou del departament del Segre, francès. Des de llavors, és de la província de Girona. Pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà.
Les principals comunicacions que el travessen són la N-260 de Puigcerdà a la Seu d’Urgell i la carretera veïnal que mena a Puigcerdà passant pel veïnat de Sant Martí d’Aravó, antiga via romana i camí ral, també conegut per camí Vell.
A més, el poblament del terme el completen el poble de Talltorta (1.097 m), anomenat Talltorta o Taltorta, el 941, i alguns masos importants com ara el mas Aransó, el mas Sallenç - existent des del s. XII - i altres construccions de relleu com la Torre del Remei - antiga Torre Manaut -. Altres són el molí de Bolvir i el mas d’Aravó (mansus de Aravone, el 1260).
BOLVIR
El cap de municipi, Bolvir (1.145m), abans de l’explosió urbanística es trobava dividit en dos veïnats: el de l’església i el raval del Castell o d’Amunt, d’origen medieval. La primera citació és del 925 i apareix com a Bulver. Les aigües termals hi són presents i fins fa pocs anys encara s’empraven per rentar la roba als safareigs. Igualment, una partida de terreny conserva el topònim dels Escalderons.
A part de l’església parroquial, cal citar la capella de la Mare de Déu de l’Esperança i el santuari de la Mare de Déu del Remei, templet neomedieval de la fi del s. XIX amb culte. Una altra capella, la de Sant Rafel, es troba en ruïnes al costat del camí de Ral que travessa el poble.
Domina una vegetació integrada pels prats de dalla i els retalls d’antics boscos de ribera; la vegetació del vessant es caracteritza per un sòl esquelètic que acull els prats secs, només algun arbust del tipus del ginebró, el bàlec o de l’argelaga pot créixer en aquest estatge muntà. En les darreres dècades s’han practicat reforestacions amb pins diversos -sobretot, pi roig- i cedres a la devesa de Sallent. En no gaudir de gaire altitud ni extensió, el terme no integra les superfícies boscades pròpies de la part alta de la comarca, tant baga com solana.
El seu poblament conegut es remunta a l’edat del bronze, ara fa uns 3.500 anys. En destaca un assentament ibèric del s. II aC i continua amb la probable instal·lació de vil·les romanes prop de l'Strata Ceretana. Després, el 952, apareix vinculat al monestir de Sant Miquel de Cuixà, al qual cedí l’església de Santa Cecília el comte de Cerdanya, Sunifred. Als s. XIII-XIV tenim constància de la seva força, de la qual resta una torre. Fins al 1716 va pertànyer a la vegueria de Cerdanya, i entre el 1716 i el 1833, al corregiment de Puigcerdà, excepte en el període 1812-13, que fou del departament del Segre, francès. Des de llavors, és de la província de Girona. Pertany al partit judicial i a la rodalia de Puigcerdà.
Les principals comunicacions que el travessen són la N-260 de Puigcerdà a la Seu d’Urgell i la carretera veïnal que mena a Puigcerdà passant pel veïnat de Sant Martí d’Aravó, antiga via romana i camí ral, també conegut per camí Vell.
A més, el poblament del terme el completen el poble de Talltorta (1.097 m), anomenat Talltorta o Taltorta, el 941, i alguns masos importants com ara el mas Aransó, el mas Sallenç - existent des del s. XII - i altres construccions de relleu com la Torre del Remei - antiga Torre Manaut -. Altres són el molí de Bolvir i el mas d’Aravó (mansus de Aravone, el 1260).
BOLVIR
El cap de municipi, Bolvir (1.145m), abans de l’explosió urbanística es trobava dividit en dos veïnats: el de l’església i el raval del Castell o d’Amunt, d’origen medieval. La primera citació és del 925 i apareix com a Bulver. Les aigües termals hi són presents i fins fa pocs anys encara s’empraven per rentar la roba als safareigs. Igualment, una partida de terreny conserva el topònim dels Escalderons.
A part de l’església parroquial, cal citar la capella de la Mare de Déu de l’Esperança i el santuari de la Mare de Déu del Remei, templet neomedieval de la fi del s. XIX amb culte. Una altra capella, la de Sant Rafel, es troba en ruïnes al costat del camí de Ral que travessa el poble.
BOLVIR
TIENDAS
